Les cares amables del Barça

 In Uncategorized @ca

Més enllà del Barça físic existeix un Barça digital i aquest té una salut excel·lent. Amb 350 milions de seguidors a les xarxes socials, (si fossin un país superarien en habitants als Estats Units), s’ha proposat triplicar en només cinc anys els ingressos, fins arribar als 300 milions d’euros.

Darrera de tan impressionant repte hi ha la figura de Dídac Lee. Avui directiu del club, justament de l’àrea digital, i temps enrere un dels primers gurús a casa nostra del que se’n va dir la nova economia, lligada, és clar, al que ara en diem digitalització.

Lee és un personatge respectat i admirat. I també molt proper i afable, en puc donar fe. Fa uns anys el vaig convidar, en nom de la Cambra de Tarragona, a venir a la ciutat. He de dir que ens vam entendre de seguida. Em va posar només una condició: que no pronunciaria cap conferència, que s’estimava més  mantenir un torn obert de preguntes amb el públic. Fet!, li vaig dir. I l’acte va anar com la seda.

Temps abans el convidat de Can Barça havia estat Sandro Rosell, just després de la seva desavinença amb Joan Laporta i la posterior sortida del club. El mateix. Un paio més o menys de la meva edat, planer, amb una experiència professional impressionant i amb el qui era fàcil entendre’s.

Seguim retrocedint en el temps. Laporta visita Salou i em conviden a la trobada. Hi vaig amb el meu fill Pol. Li signa la samarreta. Li explica que també té un fill que es diu Pol i xerrem de coses banals. Anys després el convido a venir a Mas Passamaner en unes jornades que organitzàvem les quatre Cambres de Tarragona amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Laporta ho peta. Bé, ho peta a l’acte, no tant a les urnes.

Fins aquí la meva experiència amb el Barça. És escassa. De fet, només en una ocasió he estat al Camp Nou, i de visita amb els meus fills. A ells si que els hi corre la passió blaugrana per les venes. Jo soc incapaç d’aguantar inclús un Barça-Madrid, als cinc minuts el meu cap ja està en un altre lloc.

És evident, doncs, que d’entrada no seria la persona més capacitada per parlar de futbol ni del “presumpte” escàndol que aquests dies ha destapat la SER.

Però si atenem a l’acceptació de que el Barça és Més que un Club, que ser president del Barça és un dels màxims honors i responsabilitats que un pot tenir al nostre petit país i que des de sempre els meus fills han gaudit amb tot el que té a veure amb l’espai Barça, crec que si que tinc algun dret tinc a posar-hi cullerada i a dir que em doldria moltíssim que fos cert això de que haurien destinat una morterada a inventar-se perfils i mitjans de comunicació falsos a les xarxes amb l’innoble propòsit de desprestigiar i embrutar la imatge de gent de dins i fora del club.

Em doldria veure reflectida la decepció en els ulls dels qui estimo. Em doldria imaginar la decepció en els ulls dels qui estimo i ja no hi són.

Porto tota la vida intentant que m’agradi el futbol. És un batalla perduda. Però si una cosa he après o m’han fet aprendre els culers de la meva vida és que el Barça s’associa a un estil d’entendre la relació amb la pilota, a la importància de l’equip per damunt de les individualitats, al respecte, a l’educació, a la catalanitat i a la llibertat i, sobretot, al joc net.

El joc net és sagrat. “No vull un equip que guanyi i sigui brut” deia el meu avi durant les llargues sequeres de títols que (abans) s’acostumaven a passar.

Doncs això!

Jordi Salvadó

Soci Director de Folch Time

Posts recents

Deixa un comentari