El Método, Trabajo Basura i Fast N’Loud

 In Uncategorized @ca

El Método és un llibre. Trabajo Basura, una pel·lícula i Fast N’Loud, un programa de telerrealitat. Què tenen en comú? En la forma res, o ben poc. Però en el fons, molt més del que podria semblar a primera vista.

L’altra dia vaig recomanar aquest mateix pack com a resposta a un post a LinkedIn que llençava una pregunta a l’aire: quin creieu que és el millor llibre de management de tots els temps? En el llistat no hi faltaven els noms dels grans gurús coneguts i per conèixer. Davant tanta previsibilitat vaig decidir ser, de forma calculada, políticament incorrecte.

Però, per què aquest pack? D’entrada perquè m’hi refereixo molt sovint quan miro de posar en “valor el valor” de la comunicació corporativa davant determinades estratègies amb clients, o quan participo en sessions de formació explicant que l’ordre ordinal de les coses i les accions no ha passat de moda. O dit d’una altra manera: que per arribar al “digital” abans cal afrontar i treballar la “transformació”.

Aquests dies estem escoltant que el món dC (després de la Covid-19) no tindrà res a veure amb el món aC (abans de la Covid-19). Potser sí. Que la digitalització s’ha accelerat o s’accelerarà com a mínim cinc anys, o més. Potser sí.

El cert, però, és que amb tot el que estem vivint molts de nosaltres anem pel món desorientats i amb l’ai al cor tot mirant d’intuir com serà aquest anunciat nou món, i si serem capaços de gestionar-lo adequadament o, pel contrari, ens engolirà.

Anys enrere, a les portes del boom de la transformació digital, mirava de llegir tot el que podia sobre el tema. Intentava esbrinar què feien realment aquelles empreses no tecnològiques que deien que s’estaven digitalitzant. Quins processos aplicaven? Què canviaven? Què deixaven de fer? Què feien de nou? Com ho aplicaven als equips? Què esperaven guanyar? Per on començaven? Recordo que estava molt inquiet. Tothom en parlava, però pocs semblaven tenir clar com posar-s’hi.

Així que un dia en una sessió de l’IESE em vaig escoltar preguntant-li al professor: “per on cal començar a l’hora d’aplicar la transformació digital a l’empresa?” Per uns moments em vaig sentir com el nen aquell denunciant que el rei anava despullat. Tant de bo hagués pogut rebobinar.

Es veu, però, que la pregunta no va sonar, davant l’auditori, tant simple com ho va fer al meu cap. El professor va aprofitar per referir-se a l’errònia reacció de les empreses comercialitzadores de gel durant l’arribada de les primeres neveres. Resulta que la seva resposta a una competència que les condemnava a la desaparició, al menys en l’àmbit domèstic, va ser fabricar màquines que tallaven els blocs de gel a més velocitat. Neveres 1 – Xerracs gegants 0. S’entén el símil?

La directora general de Google a Espanya era una altra de les professores en aquell curs i les seves sessions van ser per emmarcar, al menys a mi m’ho van semblar, per la pau interior que vaig sentir en sortir d’allí amb els conceptes clars. De sobte tot tenia sentit.

I trobar el sentit de les coses és fonamental per, primer, entendre-les. I, segon, ser capaç de posar-les en pràctica. O, com a mínim, intentar-ho.

I tot això com lliga amb el titular d’aquest post? Lliga en el sentit que crec, absolutament, que sense una prèvia transformació en comunicació corporativa de les empreses i els equips la digitalització, si els hi arriba, els hi arribarà coixa. Mentre que aquelles organitzacions que optin per començar pel principi i adaptar les seves estructures comunicatives al nou entorn digital veuran àmpliament recompensada la seva inversió.

I d’això va el meu particular pack, format per tres articles, alguns d’ells, produïts abans de l’inici de la digitalització. Però que es comporten com a veritables guies per entendre els tics que, per fortuna, hem deixat enrere i, de pas, obtenir algunes pistes de com començar a transitar en aquesta nova normalitat tot mirant d’entreveure quines habilitats ens poden ser més útils.

A El Método (The Game), de Neil Strauss, se’ns parla de com podem potenciar la confiança en les nostres possibilitats i afavorir el canvi per assolir tot allò que ens proposem a la vida, per difícil que, “a priori”, pugui semblar. Tot sigui dit, els objectius del llibre tenen a veure amb la seducció.

A Trabajo Basura, (Office Space) comèdia intel·ligent dirigida per Mike Judge, es ridiculitza amb grans dosis d’enginy a les empreses encotillades, excessivament jerarquitzades i que fan de la cultura burocratitzada i presentista la seva raó de ser. Tant és així que, l’empresa que es mostra a Trabajo Basura és l’antiempresa. Vaja, que n’hi hauria prou en fer tot el contrari del que fa aquella empresa de ficció per encertar-la.  Tot sigui dit, és una de les primeres pel·lícules de la Jennifer Aniston i els protagonistes, informàtics, estafen a la seva pròpia empresa mentre es dediquen a resoldre els efectes de l’any 2000 als ordinadors. Recordem que, fins llavors, els anys s’introduïen teclejant només les dues últimes xifres.

Cada entrega del programa Fast N’Loud donaria per a un manual de màrqueting i estratègia empresarial. El texà Richard Rawlings, l’amo de Gas Monkey Garage, home fet a sí mateix ha creat un imperi basant-se en un estil de vida i una marca global al voltant d’un taller de cotxes especialitzat en la reparació i venda de hot rods. De fet, gràcies a la televisió, les xarxes i el carisma de Rawlings és el taller més famós del món.

Així que, si no saps què fer aquest mes d’agost, et proposo aquest menú, segur que no et deixarà indiferent.

Ja em diràs què t’ha semblat.

Jordi Salvadó

Soci director de Folch Time

Recommended Posts

Deixa un comentari